Reflexions sobre la independència i el procés sobiranista actual

Què estem vivint?

Els darrers mesos hem anant veient com una gran part de la població, farta de la situació actual, ha estat conscient del paper que pot jugar la mobilització i la lluita per aconseguir uns determinats objectius polítics i econòmics, en aquest cas, treure’ns la soga que l’Estat Espanyol té sobre els seus habitants. Aquesta consciència i mobilització s’ha traduït en els darrers anys en vagues, manifestacions massives, lluites en sectors com l’educació, la sanitat, l’habitatge i multitud de conflictes en l’àmbit laboral; sense oblidar tots aquells conflictes que sorgeixen des de la planificació urbanística imposada per les necessitats de les grans empreses, ja sigui en l’àmbit més proper com és el cas de la fira del mòbil i la reurbanització de la Fira de l’Hospitalet amb una afectació directa als barris, com en projectes més grans com és el cas de Barcelona World.

Arribant a un punt en el qual estem sofrint les conseqüències més despòtiques del capitalisme i la seva misèria, veient els nivells de corrupció política i financera a nivell estatal, ha aparegut en primera plana de l’actualitat política l’opressió cultural i social que es viu a Catalunya, per formar part d’un Estat on conviuen diferents pobles baix el mandat d’un centralisme ranci i feixista.

Aquest sentiment de no ser lliures, ha anant derivant durant aquests anys de crisis, en una voluntat clara per part d’una majoria social d’aconseguir la independència respecte a l’Estat Espanyol. Aquest sentiment, vulguem o no, ha estat desviat per les diferents forces polítiques, ja siguin partits com Convergència o Esquerra o per organitzacions també polítiques com la ANC o Omnium, orientades a aconseguir la creació d’un nou Estat, sempre amb el teló de fons de consultar a la totalitat de la població quina és la seva voluntat política i fins on s’està disposada a arribar.

Sabent que el centralisme ranci del que parlem -que no distingeix entre partits- ha negat la possibilitat de demanar a la població que és el que vol, també és cert que els partits catalans han anat poc a poc marcant quines son les pautes per a aconseguir la independència. Arribant a donar per suposat que independència significa la creació d’un Estat català, posant l’aspecte econòmic per sobre de tot, fent-nos creure que aquí no es roba, aquí no s’explota als treballadors, aquí no existeixen opressions respecte a les diferents variacions culturals.

Què volen i què volem?

Volem dir que malgrat sigui una aberració per la seva pròpia moral que dins de la seva democràcia s’impedeixi votar a la població en un tema en el qual es força evident que existeix la necessitat d’expressar-se. Per a nosaltres no ens és suficient amb pensar que els polítics estan disposats a donar-nos la paraula d’una forma consultiva, de cara a respondre unes preguntes marcades per ells prèviament i dirigides clarament a un tipus de resposta. No en tenim prou en pensar que la independència significa donar-nos la mà amb persones que porten anys firmant els nostres acomiadaments, negant els serveis més bàsics a la població i beneficiant-se de la nostra suor i llàgrimes. Parlem de polítics i empresaris, que bé poden estar a favor de la independència, però que mai els veurem al nostre costat, el costat dels de baix.

És a dir, la nostra voluntat és que siguem nosaltres, el poble, sigui quina sigui la seva identitat cultural, qui decideixi que volem fer amb les nostres vides, sense que ningú ens consulti. Els canvis socials venen des de baix, des de l’educació i la cultura, des de la nostra activitat quotidiana, perquè al que aspira la majoria social a Catalunya no es a veure’s una altra vegada enganyada per polítics i empresaris, sinó que aspira ser lliure. Es evident que un referèndum no és suficient per nosaltres, que unes eleccions no són suficients, s’ha d’estar molt cec per no ser conscients del circ i el numeret que han muntat amb Madrid, dels tripijocs que tenen com únic objectiu perpetuar-se al govern, no perdre vots, seguir xuclant del pot. O és que les decisions d’aquestes setmanes han tingut a veure amb el que realment la gent vol? No, no ens deixarem enganyar una altra vegada, altra entre tantes.

Però necessitem un estat per ser independents?

No necessitem un estat per ser independents. Nosaltres no neguem els sentiments d’arrelament de les persones, tant cap a la seva terra com cap a aquells que conviuen en ella. No obstant, pensem que aquest sentiment natural d’arrelament no s’ha d’institucionalitzar de cap manera, ja que derivaria sense cap dubte en l’aparició d’estructures de dominació com és l’estat, sobre la base de la identitat cultural, lingüística, territorial, religiosa o qualsevol altra.

Imaginar que Catalunya necessita un estat a partir del fet històric de la possessió en el passat d’institucions de govern i d’administració propis és un error. La nació i l’estat són fenòmens independents. Tot estat ha servit sempre com instrument de submissió de les classes dominants sobre el poble. Per tant, mai cap estat ha sorgit com a lliure expressió d’aquesta, sinó més aviat com exponent de la seva dominació. És equivocat parlar d’institucions “pròpies”, en tant que sols són propietat de les classes dominants, ja sigui el rei Jaume I o Artur Mas.

Nosaltres proposem que aquest sentiment natural es gestioni amb els mateixos principis que apliquem per a tot: l’absència total d’imposicions. Des de l’anarquisme sempre s’ha proposat com a forma organitzativa dels pobles la lliure associació o lliure federació.

Com ens organitzaríem sense Estat?

La lliure federació parteix del fet de que la base de la societat és el propi individu, i que aquest tendeix a agrupar-se amb altres individus per formar comunitats. Aquestes comunitats de convivència, que podrien ser clans, tribus, pobles, municipis, barris o comunes tenen el dret i la possibilitat d’agrupar-se entre elles de la forma en què els sembli bé. Normalment aquests nuclis s’agrupen d’una forma espontània, donant lloc a col·lectius més grans que comparteixen elements comuns: llengua, costums i fins i tot normes de convivència.

Aquest fet de construcció social més o menys espontani no és negatiu, sinó natural. El principi de lliure associació regeix sempre que aquestes comunitats que s’associen ho facin d’una forma voluntària, i que es respecti i tingui en compte en cadascuna d’elles als individus que la conformen.

Per a això, les eines de gestió que proposa l’anarquisme són l’assemblea, en el cas de cada comunitat, i les federacions en el cas del contacte entre diferents comunitats. En aquest cas, la federació no és més que l’agrupació de diverses assemblees, que tenen la capacitat d’unir-se i separar-se en el moment que ho desitgen, i que tots els acords als quals arriben són promoguts des dels seus propis integrants, i per tant, seran assumits responsablement.

En ser la lliure federació la base de la societat, no hi ha lloc per als governs. No hi ha lloc per a la creació de fronteres, ni barreres culturals o lingüístiques. Cada grup de comunitats triarà ajuntarse o separar-se sobre la base de totes i cadascuna de les variables que la vida en societat exigeixi. Per tant, alhora que es tendeix a un major enteniment global entre els éssers humans, es mantindran peculiaritats i idiosincràsies locals, de tal manera que la societat resultant serà més rica i heterogènia.

Però, i això ha passat algun cop?

Aquesta forma de societat que avui dia ens pot semblar utòpica i irrealitzable era més o menys comuna fins a l’aparició dels estats moderns. Aquest fet té molt a veure també amb l’aparició del capitalisme i l’economia industrial. Anteriorment, sobretot al món rural, eren habituals formes de convivència basades en l’assemblea (concejo, batzarre…) i en la propietat comunal dels mitjans de producció. Fins i tot, algunes característiques d’aquestes societats han perviscut fins a fa pocs anys en algunes zones rurals aïllades. Per descomptat, no eren societats perfectes, però ens serveixen per entendre que el que ara ens sembla l’ordre social normal, és a dir, els estats, els governs, les nacions, etc, no són més que un instant de la història dels éssers humans com a espècie.

I en un societat com la nostra?

El millor d’una societat basada en la lliure associació és que es pot aplicar a qualsevol marc, fins i tot a una societat que prové del capitalisme industrial, i la pròpia dinàmica federalista tendirà a convertir aquesta societat en una altra més equilibrada, descentralitzada i sostenible. En aquest sentit, l’anarquisme modern ha defensat sistemes d’organització social i econòmica aplicables a la situació actual, i els ha posat en pràctica.

El sistema més conegut dins de l’anarquisme modern és el comunisme llibertari. Precisament la CNT, l’organització més gran del proletariat català a principis del segle XX, va apostar per aquest model i la dècada dels anys 30 va fer assajos per implantar-ho en alguns municipis catalans i d’arreu del l’estat espanyol.

Al juliol del 36 l’aixecament militar feixista es va convertir en el detonant que va impulsar la revolució social i implantació del comunisme llibertari. L’anarquisme no només es va implementar en regions rurals com a Aragó sinó que també es va aplicar a Barcelona i a totes les ciutats industrials de Catalunya. Donades les condicions industrials de l’economia catalana, es van posar en mans dels treballadors indústries senceres i infinitat d’empreses es van col·lectivitzar. La societat s’organitzava mitjançant assembles i comitès als carrers, barris i centres de treball. El poble es reunia i decidia que era el millor per al propi poble. Tot i les crítiques rebudes, tant la producció industrial com agrícola va augmentar durant els temps de la revolució.

Per a nosaltres, el marc que es va generar a partir del 19 de juliol de 1936 és un exemple més del veritable marc per la independència de Catalunya. L’abolició de les estructures de l’Estat, el reconeixement de la cultura vinculada no només al territori sinó també a la classe social. La conformació d’una societat a partir d’una revolució, aplicant el principi de la lliure associació i deixant el seu futur en mans de les persones que la formen amb el suport mutu i la solidaritat com a principis.

En l’actualitat les lògiques que governen la societat són pràcticament idèntiques a les d’abans. Han canviat en les formes, s’han perfeccionat els instruments de control, però la lògica del capitalisme és la mateixa. És per això que conceptes com el comunisme llibertari tenen plena vigència.

Conclusió

La democràcia està al servei dels que tenen els diners, un nou Estat català estarà al servei dels que tenen els diners aquí. La nostra opció, és la independència i l’autonomia, el comunisme llibertari i la lliure federació, la llibertat al cap i a la fi. Aquesta llibertat, no només passa per l’aspecte cultural, també passa per lliurar-nos de la desigualtat econòmica i de gènere, per imaginar una economia on no existeixi el benefici sinó la satisfacció de les necessitats de la gent. Aquesta llibertat no és compatible amb cap estat, amb cap parlament ni amb cap referèndum per instaurar qualsevol dels anteriors. Per arribar a això hem de ser conscients de que encara que vulguem votar i expressar el que sentim, la llibertat mai s’ha demanat, la llibertat es pren. Aquesta llibertat, molt més profunda, és la que portem dins des de fa segles. La independència de Catalunya, o la d’Aragó o la de Galícia passa irremeiablement per la revolució social i l’autoorganització del poble. Per arribar a això no hi ha dreceres, el camí és llarg i només n’hi ha un: la lluita constant i diària als nostres pobles, barris, centres de treball, instituts o universitats. La resta són miratges en el desert.

Acció Llibertària de Sants

Federació Anarquista de Catalunya

Author: FAC

Share This Post On