Per una independència que mereixi tal nom

Ja ha plogut molt des del referèndum del 9N i sembla que el procés independentista hagi caigut en un desànim general, la gent ja no en parla com abans, ja no apareix als mitjans i no es sap que passarà en un futur pròxim.

Per tant, des del nostre punt de vista és important buscar els motius d’aquesta situació. De totes maneres, des d’un article d’aquesta extensió no és pot fer un anàlisi molt profund, però si donar una explicació general sobre el que ha passat.

Hem vist com un procés nascut al carrer, amb la consulta independentista iniciada a Arenys de Munt l’any 2009 i posteriorment realitzada a una gran part de municipis catalans, acompanyat amb demostracions de força espectaculars: la manifestació de l’onze de setembre de 2012 que va aplegar un milió i mig de persones, la Via Catalana que va recórrer tota Catalunya, i la V que va omplir tota la Diagonal i la Gran Via de Barcelona. Finalment el referèndum del 9N ha acabat amb una situació incertesa que depèn d’unes eleccions que per a uns partits són plebiscitàries i per a altres no, i amb un full de ruta ple d’ambigüitats.

Ara bé, com a conseqüència de les contínues discussions entre els partits polítics sobre quina decisió seria més beneficiosa per a ells, si fer una llista única o llistes separades, si el full de ruta havia d’incloure unes coses o unes altres, responent als interessos electorals, tractant de guanyar més diputats, el procés ha quedat en una situació bastant fràgil.

Des del primer moment s’ha vist com els partits polítics que més s’han implicat en el procés – CiU, Esquerra, ICV-EUiA i la CUP – han fet malabarismes per tal que no se’ls emportés la voluntat del carrer. Durant el desembre del 2013, quan es va ficar data a la consulta, tots els partits sabien que aquesta seria impossible de realitzar si no desobeïen al Govern espanyol i al Tribunal Constitucional. Però perquè van seguir els partits polítics amb l’engany, dient que la consulta es faria, si des de bon començament sabien que no estaven disposats a desobeir? Doncs perquè en tot moment han anteposat els seus interessos als de la gent, en tot moment han anteposat tenir bons resultats a les eleccions i cadires al Parlament a les demandes de la majoria i perquè els polítics, en qualsevol cas, el que volen és mantenir els seus privilegis.

Han enganyat a la gent convertint la consulta en una simple enquesta. Tot i que, unes setmanes abans una gran majoria estava demanant la desobediència, disposada a sortir al carrer, malgrat la prohibició del Tribunal Constitucional i que el Govern espanyol hagués tret a les forces d’ordre, ells van desobeir la voluntat popular.

Si ells representen la voluntat del poble com és que les classes populars demanaven una cosa i ells en feien una altra? Doncs perquè han entès que el procés com entenen la política, com un joc de trileros, on decideixen una cosa però transmeten que n’han fet una altra i on sempre perdem els mateixos, els treballadors i treballadores. La voluntat de la gent no és la seua propietat, ni que tinguin els seus vots. Des del nostre punt de vista, la reflexió que emana de tot això és que una vegada més els polítics ens han enganyat, i quan dic polítics hem refereixo a tots. Hem vist com la CUP, el partit que en teoria era l’altaveu dels moviments socials al parlament, ha servit de muleta a Mas durant el procés, ha estat la veu crítica però ha acabat acceptant les decisions polítiques del president d’un partit immers en la corrupció i amb la seu embargada. Hem passat de la frase de David Fernández de “La diferencia entre CiU i la CUP és la mateixa que entre la duquessa de Alba i un jornaler” a la fraternal abraçada del 9 de novembre, demostrant que no és una qüestió de bons polítics i mals polítics, de polítics honrats i polítics corruptes, de polítics de texans i botes i polítics tratge i corbata, de polítics de d’esquerres i polítics de dretes. La qüestió és que els polítics una vegada més no han representat els interessos de la gent.

Ens semblaria impensable que un amic ens prometés una cosa, ens enganyés i tot seguís igual. Potser ha arribat el moment de plantejar-nos perquè seguim confiant en ells, i no en nosaltres. Que quan ells fiquen el nas en els nostres assumptes no és perquè els interessi, sinó perquè així poden treure vots. Potser ha arribat el moment de començar a pensar que no és que no en sàpiguen sinó que no tenen els mateixos interessos que nosaltres.

La independència que ells ens volen vendre és la del que tot canviï per a que tot segueixi igual. Els interessos de polítics, banquers i empresaris no son els mateixos que els de totes les persones que estem sofrint en les nostres carns les misèries de capitalisme. El dret a decidir no és algo que els polítics ens puguin donar puntualment sinó algo que nosaltres, les oprimides de tot tipus, hem d’aconseguir lluitant i desobeint les injustícies dia a dia, el dret a decidir sobre tots els àmbits de la nostra vida no ens el poden donar l’hem de prendre.

El procés tornarà a suposar un punt d’inflexió quan aquest torni al carrer, quan estigui pilotat per les classes populars, quan sigui una lluita per la dignitat de tots i totes. Necessitem omplir els carrers i places, demostrar que no és una lluita entre algú de la Lleida i algú de Fraga sinó una lluita contra la casta que ens fa la vida impossible per viure com a reis.

Perquè per a nosaltres la independència no és que la teva hipoteca sigui de Catalunya Caixa enlloc del Banc Santander, independència és tenir casa. Perquè independència no és que un bisbe català et digui que no pots avortar enlloc que t’ho digui un bisbe espanyol, independència és que les dones puguin decidir sobre el seu cos. Independència no és que a la feina t’exploti una empresa catalana enlloc d’una espanyola, independència que ningú s’enriqueixi del teu treball. Independència no és que la gent jove no pugui estudiar a les universitats catalanes per l’alt cost de les matricules enlloc de les universitats espanyoles, independència es poder estudiar. Independència no és ficar una frontera entre Alcanar i Vinaròs, independència és col·laborar lliurement.

Per això, des del nostre punt de vista hem de rebutjar el seu projecte d’una Catalunya on l’únic que canviï sigui que les decisions enlloc de prendre’s a Madrid es prenguin a Barcelona. Som les classes populars i hem de combatre igualment les èlits vinguin d’on vinguin, perquè volem una Catalunya sense opressions de classe, gènere, llengua i cultura, volem la ruptura amb l’Estat Espanyol i amb un hipotètic Estat Català, no volem explotadors, siguin espanyols o catalans. Si lluitem per una independència que aquesta mereixi tal nom.

Acció Llibertària de Sants