Objectius

Construïm l’Anarquisme del segle XXI a Catalunya

Aquelles persones que reaccionen davant de tota injustícia senten que és el moment de fer quelcom més que parlar i queixar-se. Això és el que van sentir milers de persones en el marc de les “Primaveres àrabs” i en el nostre país a les places de les principals ciutats, en un fenomen sociològic que es va conèixer com el “15.M”.

A l’esclat emocional inicial viscut per les persones que van participar d’aquelles mobilitzacions, els va seguir una necessitat de donar tot un significat al que estava passant que els permetés trobar solucions a les més que manifestes situacions d’injustícia. Aquests sentiments que van experimentar milers de persones és el que alguns van identificar com la necessitat de passar a l’acció.

És en el precís moment en que passem a ser persones actives i compromeses amb el canvi social que hauríem de tenir en consideració quina és la nostra forma de respondre als reptes que ens plantegen les situacions. Ens estem referint sobretot a tot allò que ens ha configurat com a persona i per tant explica els nostres comportament fins el moment.

I és en aquest precís moment quan hem de comprendre que tota dinàmica social (incloses les relacions socials) que respongui a una reacció determinada de forma prèvia a la llarga ens acabarà condicionant i si no som capaços de canviar-la ens acabarà portant al mateix lloc del començament, encara que l’escenari sigui en aparença diferent.

Aquesta formulació, que sembla allunyada de la praxis política més elemental és avui on radica en si mateix la pròpia acció política, sobretot si realment volem construir un nou subjecte polític que estigui en condicions d’implementar noves formes d’organització socials.

Ja no en tenim prou amb declaracions, manifestos, lectures, manuals, pensaments i tot allò que ens pot aportar un corpus intel·lectual que ens permeti identificar amb una ideologia determinada. Només ens valdrà el verb quan siguem capaços de conjugar-lo amb accions que construeixin noves realitats.

El capitalisme avui en dia té la capacitat d’admetre dins seu a opcions polítiques que d’entrada poden semblar una alternativa. Això en part es deu a que moltes d’aquestes alternatives han nascut dins de la mateixa societat capitalista, i per molt reactives que puguin semblar en el fons formen part del mateix organisme, i per tant poden acabant engreixant i per tant donant més vitalitat al sistema capitalista. Aquesta afirmació parteix del fet de que estem parlant d’alternatives conceptualitzades per individus que han configurat la seva dimensió personal dins del capitalisme i per tant tenen els valors i la identitat que aquest sistema és capaç de transmetre. Neixen del capitalisme perquè han tingut com a marc conceptual la seva lògica, reprodueixen les estructures mentals, així com les seves formes d’interpretar la realitat, de relacionar-se amb la resta de persones i de prendre en valor tot el que pugui existir en aquest planeta.

Avui en dia els plantejaments que s’identifiquen com a “anti-capitalistes” en tant que formulació ideològica de caire reactiu a les injustícies que provoca el capitalisme no les podem considerar vàlides per a construir un nou model social que plantegi anar a l’arrel dels problemes. Aquestes formulacions ideològiques en tant que donen resposta a un sistema concret i plausible en el món real corren el risc de portar en si mateix inoculats bona part dels elements que actualment desenvolupa el sistema capitalista.

L’anàlisi del funcionament del sistema capitalista ens porta a plantejar la necessitat de construir un nou paradigma social que no tingui res a veure amb l’anterior, que neixi no com a actitud reactiva, sinó com un element propi de la capacitat racional dels individus de poder arribar a compromisos i solucions justes per solucionar els problemes que tingui tota societat i que es fonamenti en el principi màxim de que mai cap esser humà pateixi cap mena de condició d’explotació o violència per part de cap altre esser humà.

Per tot plegat és més correcte de parlar de la necessitat d’anar vers una societat postcapitalista, que sigui capaç de superar en la seva totalitat les formes de dominació i explotació que s’implementen en el sistema capitalista. Es en aquesta posició on necessàriament s’ha ubicar la ideologia i el pensament llibertari i anarquista per construir una opció política, social, cultural i econòmica que interpel·li directament al sistema capitalista imperant.

La incògnita de com anar articulant un anarquisme del segle XXI que aspiri a construir una societat postcapitalista és la clau de volta que farà de la nostra una acció en política que sigui percebuda com un paradigma utòpic o com un paradigma necessari per continuar garantint la pervivència de la pròpia espècia humana. Nostra és la responsabilitat.